Manifest del 1r de Maig a Molins

Els nombres canten. Mai al món hi havia hagut tants pobres com avui. I mai al món tanta riquesa s’havia acumulat en tan poques mans.

El sistema neoliberal dominant ha fracassat com a model universal de desenvolupament. La càrrega del deute extern de dotzenes de països és insostenible, doncs els està prenent els recursos que necessiten per generar el seu desenvolupament econòmic i social. Aquest sistema ha resultat també una concentració cada vegada més gran de poder econòmic, polític, tecnològic i institucional, i en el control d’aliments i d’altres recursos bàsics, a les mans d’un reduït nombre de corporacions transnacionals i institucions financeres . Un sistema que situa el creixement per sobre de qualsevol altre objectiu, fins i tot el benestar de les persones, destrueix les economies enlloc de regenerar-les, explotant el temps, treball i sexualitat de les dones. Incentiva al capital a externalitzar els costos socials i mediambientals. Genera creixement sense augmentar els llocs de treball, deroga els drets de les treballadores i treballadors i ataca el paper dels sindicats. Per últim, porta a una distribució desigual en l’ús dels recursos naturals entre i dins dels països, el que genera un apartheid social, alimenta el racisme, el conflicte civil i la guerra, i ataca els drets dels pobles."

El capitalisme produeix una acumulació de miseria , proporcionada a la acumulació del capital . L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de miseria, torments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat. Amb la disminució constant en el nombre dels magnats capitalistes que usurpen i monopolitzen tots els avantatges d’aquest procés de trastocament, fa augmentar la misèria, l’opresió, els oprimits, la degeneració, l’explotació.

Amb poques paraules podem demostrar el fràcas del capitalisme a nivell mundial:

- Mort: Cada dia la gana mata a més de quaranta mil persones. Cada any moren a les ciutats del món uns deu mil•lions de persones per epidèmies, per la contaminació d’aigües i carència de xarxes de sanejament i aigua corrent. Epidèmies i malalties per les quals existeixen medicaments eficaços però que les seves famílies no van poder comprar. Cada any parts o embaraços inadequadament atesos provoquen la mort de mig mil•lió de dones.

- Pobresa: Mil tres-cents mil•lions de persones viuen en la pobresa. La pobresa és, sobretot, femenina: set de cada deu pobres són dones.

- Gana i desnutrició: Més de dos mil mil•lions de persones padeixen insuficiència de vitamines i minerals en la seva alimentació i les malalties como ceguera i retràs mental que això suposa. Els desnutrits sumen set-cents mil•lions. Sumen 192,5 millones els nens menors de cinc anys que estan desnutrits. Una de cada quatre nenes dels països empobrits padeixen insuficiència de yode, causa principal dels retrassos mentals.

- Carència d’aigua potable: Dos mil mil•lions de persones no tenen accés a aigua potable.

- Carència de vivenda: El Centre de la ONU per a Assentaments Humans calcula que més de mil mil•lions de persones en tot el món ocupen vivendes que no reuneixen les condicions sanitàrias i d’infraestructura mínima.

- Carència d’educació: Hi ha al món 885 mil•lions d’adults analfabets. I 130 mil•lions de nens sense escolaritzar (dos de cada tres són nenes).

- Falta de treball: 820 mil•lions de persones estan censats oficialment com aturats.

Us adoneu que estem parlant d’horribles desgràcies, de terribles misèries, de mort, malaltia, patiment i doloroses carències patides per decenes, per centenars, por milers de mil•lions de persones?.

I ara ens toca a nosaltres. Som rics a les societats anomenades desenvolupades. Per què, doncs, aquesta misèria al nostre voltant? Per què aquest treball penós i destructor de les masses? Per què aquesta inseguretat pel treballador/a envers el demà enmig de les riqueses heretades de l’ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tots el benestar a canvi d’algunes hores de treball qüotidià? La crisi que ha viscut el tercer món des de fa segles comencem a patir-la nosaltres. On estar ara la societat del benestar?

- Atur, manca d’habitatges, deslocalització, acomiadaments, sous miserables, explotació...
Aquestes paraules tornen a ser la quotidianitat de les nostres vides i si no fem res per canviar aquesta situació, de què haurà servit la lluita de tants i tants obrers que han mort o han patit per aconseguir el que tenim ara i que perdem cada dia una mica?

Quan d’important és en la ment humana, donar lloc a, la revolució radical. La crisi és una crisi de consciència. Una crisi que ja no pot acceptar les velles normes, els vells patrons, les antigues tradicions. I, considerant el que el món és ara, amb tota la misèria, el conflicte, la brutalitat destructiva, l’agressió, etc, L’ésser humà és encara como era. Encara és brutal, violent, agressiu, cobdiciós, competitiu. I ha construït una societat envers aquestes linies"

El veritable ésser humà, no mana, ni obedeeix: el poder, com una pesta destructora, contamina tot el que toca, i l’obediència, maldició de tot ingeni, virtut, llibertat, veritat, fa esclaus dels homes i les dones, i, de la societat un autòmata mecanitzat."

El benestar per tots no és un somni. És possible, realitzable, després del que han fet els nostres avantpassats per fer fecunda la nostra força de treball.
Si som utopistes, tan utopistes, que portem la nostra utopia fins a creure que la revolució deu i pot garantir a tots: l’habitatge, el vestit i el pa.

Perquè cada dia sigui 1 de maig:

Contra el capital, revolució social!!!

RODA DE PREMSA 2 d'abril de 2009

L'ajuntament de Molins de Rei aboca als treballadors a la conflictivitat laboral
Som, els representants sindicals dels treballadors i treballadores de l’ajuntament de Molins de Rei, on hi treballen més de 250 persones.

DENUNCIEM:

• Que portem 14 mesos de negociació per al nou Conveni col·lectiu que regula les condicions de treball.
• Que estem realitzant un esforç sincer per assolir l’acord.
• Que els negociadors nomenats per l’alcalde son: el regidor de Règim Interior, 4 directors de servei, elcap de personal i fins al mes de febrer el gerent de la corporació, tot aquest staff directiu i hores d’ara no han presentat cap plataforma de negociació, a la part sindical i han manifestat durant aquest temps que no tenen voluntat negociadora
  
• Que la lluita partidista, resultat del pacte de govern, està produint un retrocés en els drets dels treballadors i els principis de la gestió en l’administració local de Molins de Rei.
• Que els acords i la paraula donada no es respecten.
• Que el principi de bona fe que ha de reeixir tota actuació, s’ha tergiversat i els actuals dirigents actuen sota el “principi” contrari.
• Que els treballadors i treballadores patim cada dia, el desgovern, la manca d’objectius, la inoperància,la distribució de les càrregues de treball no existeix.
  

Quina és la situació actual en la negociació del Conveni Col·lectiu de condicions
laborals dels treballadors /res de l’Ajuntament de Molins de Rei?

• Al novembre de 2007: constitució Mesa negociadora, inici formal de les negociacions. Abans del inici de la crisi financera, • Les demandes econòmiques dels treballadors es fonamenten en la recuperació del poder adquisitiu (en base al IPC) des dels anys 2000 al 2007 quantificat en un 2%, 37€ bruts mensuals per treballador.
  

- els negociadors designats per l’alcalde fan una declaració pública :
“ COMPROMÍS DE MANTENIR EL PODER ADQUISITIU DELS TREBALLADORS”.

La paraula donada no es respecta: com es pot mantenir el poder adquisitiu sense preveure cap augment....?.

En el mes de novembre de 2008 ens demanen aparcar les negociacions del capítol econòmic perquè estan treballant el Pressupost municipal per al 2009 i “han de fer càlculs”. Ahir porten a aprovació els Pressupostos i no han tingut en compte la paraula donada.

Portem 14 mesos de negociació per a no aconseguir cap pacte, això contrasta amb la celeritat en arribar a pactar els sous de l’equip de govern. En tan sols un mes, després de la constitució del consistori, va ser suficient per posar-se d’acord en els augments, sense cap mena d’escrúpol més d’un 32%.

A títol informatiu perquè la ciutadania ho sàpiga, des de l’any 2000 al 2008 les partides del Pressupost municipal pel que fa a les despeses de l’equip de govern, dietes i participació en el Ple etc., ha passat de:
- Any 2000: 175.231,64 €
- Any 2008: 553.040,91 €

El que suposa un augment del 68,36% d’augment de sous i dietes dels representants polítics.

Que ara aprovin una rebaixa dels seus sous en un 6% vol dir que en 2 anys els seus sous han pujat un 26%.

Denunciem que la temporalitat, és l’altre assignatura pendent d’aquest govern.

El conjunt de treballadors i treballadores a l’ajuntament està compost per un 50% de temporals en les diverses modalitats de contractació.

La precarietat laboral aboca entre d’altres coses, cap a una indefensió, la qual comporta una acceptació de condicions laborals que no s’ajusten a la legalitat vigent.

Denunciem que la llei de conciliació de la vida laboral i familiar a l’ajuntament de Molins no es promou.

De portes en fora la promou, conferencies xerrades,etc., i de portes en dins la coarta i reprimeix.
No compleix la Llei de la conciliació de la vida laboral i familiar i proposa que els treballadors per
al proper Conveni facin:
-jornades de treball de 44 hores
-jornades diàries de 12 hores
-disponibilitat horària, sense concretar, a designació del cap corresponent.

L’ajuntament vol donar ampliacions de servei en detriment dels drets dels treballadors sense
fer les contractacions necessàries i així que cada vegada es fan més hores extres que sobrepassen
les permeses per la llei i s’utilitzen com una eina per a no cobrir les places vacants.

En cap cas l’equip de govern no observa la possibilitat de creació de llocs de treball en qualsevol
modalitat: mitja jornada, sencera o a temps parcial.

A tall d’exemple, l’any 2008 s’han fet 9.330 hores extres.

La crisi està servint com a excusa per a no tenir una voluntat real de negociació.

L’ actitud política d’aquest ajuntament coarta el dret a la negociació col·lectiva dels treballadors
de l’ajuntament de Molins de Rei.

Senyors polítics de Molins de Rei.

Volem conveni ja!

El Comitè d’Empresa i la Junta de Personal formada per els delegats de les centrals sindicals:

CCOO, UGT, CGT i SFP-CSL

Manifest de la Campanya contra la Directiva de les 65 hores

FORA LA DIRECTIVA EUROPEA DE LES 65 HORES SETMANALS!

VOLEN FER-NOS RETROCEDIR UN SEGLE!

QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS I ELS BANQUERS!

MANIFESTACIÓ DIA 7 d’OCTUBRE, 19,00h, PG. GRÀCIA /PROVENÇA

El passat 9 de juny, els ministres de Treball de la Unió Europea van aprovar, sense cap vot en contra, una “proposta de modificació” de l'actual Directiva sobre el temps de treball. Amb això van engegar un procés que acabarà en la votació del Parlament Europeu, en principi, el pròxim 19 de desembre.

QUÈ DIU LA DIRECTIVA?

Segons la nova proposta de Directiva, els Estats podran permetre augments de la jornada de treball setmanal fins a les 60-65 hores, que s'aplicarien a través de pactes individuals entre l'empresari/a i el treballador/a, encara que els convenis fixin una jornada inferior. Això representa la tornada a jornades “legals” de 10 a 12 hores i sis dies per setmana. La proposta de Directiva estableix també que els períodes de descans en les guàrdies de col·lectius com el personal sanitari o bombers deixaran de considerar-se temps de treball efectiu.

PER QUÈ CAL TIRAR ENDARRERE AQUESTA PROPOSTA INFAME?

1. Perquè pretenen fer-nos retrocedir un segle, invalidant la jornada màxima setmanal de 48 hores que l'OIT va oficialitzar el 1917, després d'una lluita llarga, dura i plena de sacrificis del moviment obrer internacional per la jornada de 8 hores.

2. Perquè, en tractar d'imposar l'augment de jornada mitjançant acords individuals treballador/a-empresa, ataquen una de les majors conquestes de la lluita sindical: el dret de la classe treballadora a la representació i la negociació col·lectiva, deixant el treballador a mercè de l'empresa.

3. Perquè, quan estan enviant milers de treballadors/es a l'atur, en comptes de reduir la jornada (començant per les 35 hores) o rebaixar l'edat de jubilació als 60 anys, és a dir, treballar menys per treballar tothom, pretenen prolongar la jornada, provocant així encara més desocupació.

4. Perquè la Directiva és un instrument per abaratir uns salaris ja devorats per la carestia de la vida.

5. Perquè la prolongació de la jornada comporta un augment inevitable de la fatiga, que porta forçosament a un greu increment dels problemes de salut laboral i de la sinistralitat.

6. Perquè, mentre els governs s'omplen cínicament la boca amb la conciliació de la vida laboral i la vida familiar i personal, les jornades de 10 i 12 hores de la Directiva la converteixen en un somni impossible, afectant en primer lloc la dona treballadora.

7. Perquè la prolongació de la jornada és un complement necessari de les polítiques de privatització dels serveis públics, que van de la mà del seu deteriorament i de la precarització de les condicions laborals.

8. Perquè no és veritat que la Directiva sigui quelcom llunyà, que no ens afecta. Si s'aprova, el seu impacte serà immediat, tot i que no s'hagi traslladat encara a una llei espanyola. Per començar, la patronal podrà subcontractar personal de països on la jornada de 60-65 hores hagi estat legalitzada. Ens faran xantatge també des del principi amb amenaces de deslocalització als països on la Directiva estigui ja implantada. Els empresaris individuals, a més a més, tampoc tardaran gaire a aplicar-la, a l'empara del Tribunal Europeu de Justícia, encara que la llei espanyola no s'hagi modificat, tal com succeeix ara amb la Directiva Bolkestein.

La pretensió del capitalisme europeu és —si no ho impedim— ben clara: començar pels països i sectors més desprotegits (com els precaris i precàries i les persones immigrants) per acabar, al cap d'un temps, generalitzant la prolongació de la jornada a les noves generacions.

9. Perquè la Directiva no és quelcom aïllat sinó una peça, sens dubte fonamental, de l'ofensiva de l'Europa del Capital. Ve de la mà de la Directiva de Retorn contra milions d'immigrants (que presenta com a culpables de la desocupació), del pla Bolonya de privatització de la Universitat, de la Directiva Bolkestein per liberalitzar i privatitzar els serveis públics o de la permanent pressió per allargar l'edat de jubilació i retallar i privatitzar les pensions públiques.

La Unió Europea ha mostrat el seu caràcter d'instrument del capitalisme europeu i el destí que aquest ens ofereix. Estem davant un sistema en què els avenços tecnològics no serveixen per millorar la vida de la població sinó per tornar-nos al pitjor passat d'explotació. Un sistema que, per sobreviure, necessita carregar sobre les nostres espatlles les calamitats de la crisi que ells mateixos provoquen, després d'enriquir-se a costa nostra.

ENS HI JUGUEM MOLT, CAL UNA VAGA GENERAL EUROPEA DE 24 HORES

Res no podem esperar del Parlament Europeu, que va aprovar al seu dia la Directiva de la Vergonya i que està a les mans dels mateixos governs que promouen la Directiva de les 65 hores. Entre els promotors hi ha els Berlusconi i Sarkozy, juntament amb el Partit Laborista britànic i la socialdemocràcia alemanya. El Govern Zapatero, que afirma estar en contra de la Directiva, no hi va votar en contra sinó que es va abstenir.

Una agressió d'aquesta envergadura exigeix una resposta contundent a tot Europa. La proposta de la CES (Confederació Europea de Sindicats, de la qual formen part CCOO i UGT) està ben lluny del que es necessita. Una barbaritat com aquesta no es pot aturar amb pressions diplomàtiques a eurodiputats i governs, ni negociant “millores” d’una cosa que és innegociable, ni limitant la mobilització a protestes testimonials. La jornada del 7 d'octubre només té sentit com a preparació d'una vaga general de 24 hores abans que el Parlament Europeu voti la Directiva. Convocar aquesta vaga general és l'obligació de totes les forces sindicals i en primeríssim lloc de la CES, sobre la qual recau la principal responsabilitat.

Exigim als europarlamentaris el rebuig directe de la Directiva, i al Govern Zapatero que, si de debò s'hi oposa, faci un crida urgent al seu repudi i exigeixi la seva immediata retirada.

35 hores seguides en bici recorrent Catalunya

Tot comença el dissabte 24 de maig a les 06:30 del matí des del Velòdrom d’Horta a Barcelona. Som uns 140 ciclistes a la sortida disposats a fer 615 kms. De moment no plou. La grupeta dels que la volíem fer sense parar a dormir som l’Iñaki d’Orio, el Xavi Òdena i jo. En Lluís Tirapu, en Jordi de Torà i en Ruben Carro volen parar a dormir. Al principi però intentarem anar junts.

Donant la volta per les afores del velòdrom punxo amb un vidre. No hem fet ni mig km i ja he punxat! Per sort, l’Iñaki, el Xavi i en Lluís m’esperen. Els primers kms anem els últims però no hi ha problema ja que això tampoc ens ho prenem com una cursa.

Fins a Sant Llorenç Savall anem passant alguns grupets i tot son “repetxons” ja que no hi ha quasi res pla. Un cop comencem a pujar el Coll de Lligabosses ens cau la primera tempesta. Això devien ser les 8 del matí i ja estem xops.

Després anem fent per terreny trenca cames per Monistrol de Calders, Calders, Artés, Avinyó... i ja comencem a pujar cap a Prats de Lluçanès, on hi ha el primer control. Allà ja no plou i trobem allà molta gent. Mengem bastant perquè portàvem quasi 100 kms des de la sortida. A partir d’aquí ja separem la grupeta i anem en Xavi, l’Iñaki i jo.

Acabem de pujar fins al Collet de Sant Agustí i allà baixem cap a Montesquiu i Sant Quirze de Besora. Aquí tindrem el tram més pla de tota la Ciclomarató fins a Camprodon, passant primer per Ripoll, però no us penseu que és massa pla perquè vas pujant poc a poc. A mesura que anem cap a Camprodon veiem com per darrera (Zona de Berga) es veuen núvols molt negres. En canvi, en direcció est el cel es veu molt clar.

Comencem a pujar el Coll d’Ares (1513 mts) que serà el punt més alt de la Ciclomarató. És un port bastant llarg, més de 15 kms, però com que al mig tenim el 2n control es fa millor. El control està a Molló i allà parem a menjar l’amanida de pasta i alguna cosa més. Just llavors comença a ploure. Una nova tempesta. Malgrat tot continuem pujant els 10 kms que queden de port. Abans d’arribar a dalt para de ploure i surt el sol, que ja ens acompanyarà fins que es faci de nit.

La baixada del Coll d’Ares cap a Prats de Molló és molt maca pel paisatge i també és molt llarga ja que la baixada continua fins als Banys d’Arles (Amelie les Bains segons els francesos). Allà hi ha el 3r control. Allà caguem els 3, cosa que sempre va bé per treure pes...jejeje.

A partir d’aquí ja ens podem treure els “manguitos” i les “perneres” i anem de curt perquè fa calor. A partir d’aquí tenim més de 20 kms de pujada fins a la Costoja. És una zona molt maca. Poc després tornem a creuar la frontera fictícia entre “Espanya” i França i anem baixant cap a Maçanet de Cabrenys, on hi ha el 4t control i mengem un pollastre amb arròs, que acaba entrant perquè cal menjar però que estava una mica sec...

A partir d’aquí farem també el mateix recorregut que en 2006 però aquesta vegada encara és de dia i podré veure per on passàvem. Ens fan baixar cap a Darnius i anem direcció el Pantà de Boadella per una zona amb un portet i tot ple de repetxons. De pla practicament no hi ha. No recordo gaire els noms dels pobles però arribem quasi a Figueres i allà girem en direcció Banyoles. En aquesta zona continuem passant gent. S’apunta amb nosaltres un de Terrassa que ha hagut de treure els frens del darrera perquè ha trencat un radi de la roda.

Arribem a Banyoles, 5è control i km 310. Ja hem fet la meitat!!! Això psicològicament és important però sempre la segona meitat és la pitjor. Mentre mengem macarrons a la bolonyesa se’ns fa de nit. També aprofitem per dutxar-nos amb aigua calenta i canviar-nos de roba. Ja es veia a venir la pluja i el fred!

De Banyoles a Olot (com molts altres trams) es pot anar per una carretera més o menys plana o per una amb bastanta pujada. L’Organització com sempre ens obsequia amb la que té pujada...jejeje. Doncs al sortir del pavelló de Banyoles donem la volta al llac i comencem a pujar cap a Santa Pau de nit. Al principi de la pujada en Xavi i l’Iñaki marquen el ritme i tinc una petita crisi i vaig una mica forçat. Amb els kms de pujada se’m passa i acabem atrapant a dalt a un grup de 13. Fa impressió veure 16 ciclistes de nit pujant per allà i la gent del poble de Santa Pau alucina!

Baixem a Olot i arribem al pavelló d’esports. Mengem macarrons a la bolonyesa, que ha estat el millor menjar de la prova!. També aprofitem per dutxar-nos amb aigua calenta i canviar-nos de roba. Ja es veia a venir la pluja i el fred! Ara farem el Coll de Capsacosta, que també es fa molt llarg quan portes 350 kms a les cames.

Són uns 15 kms de terreny ascendent i ja es veuen entre la foscor de la nit els llampecs per la zona cap a on anem. Continuem els 3 junts, amb els quals he compartit una bona experiència malgrat les penúries que hem passat. Ja ens coneixiem els 3 però en aquestes proves tens moltes hores per parlar de qualsevol tema. També hi ha moments de crisi que vas callat però sempre es superen.

Del coll de Capsacosta a Ripoll era terreny pla però em comença a entrar la son i decidim l’Iñaki i jo parar a dormir durant 10 minuts al control de Ripoll. Quan intento dormir sobre un dels matalassos llavors no tinc son i no consegueixo dormir. Coses que no s’entenen però sempre m’ha costat agafar el son. Mengem una mica i ens posem el “xubasquero” ja que comença a ploure. Estem al km 380 i son les 4 del matí. Fins al proper kms hi ha més de 80 kms i comença la pluja.

De Ripoll anem a Berga pel Coll de les Lloses i moltissims repetxons. Aquest tram es fa força dur ja que no para de ploure i les baixades de nit son encara més perilloses. Aquí em torna a entrar ganes de dormir. De cames encara vaig bastant bé però em noto cansat a nivell general i amb son. Arribem per fi a Berga a les 6 del matí. Allà encara falten més de 30 kms pel següent control i decidim parar a dormir en una zona de gespa que hi ha al costat d’una rotonda a l’entrada de Berga. Em torna a passar el mateix que l’altre vegada i en aquests 15 minuts no puc dormir. Qui ens veiés deuria alucinar al veure tres ciclistes dormint allà...

Tornem a emprendre la marxa en direcció a Cardona i comença a ploure de nou de forma feble però continuada. Primer hi ha trams de pujada però l’últim tram fins a Cardona és de baixada. Jo hem despenjo una mica perquè m’està entrant son de nou i és perillós. M’haig de mullar d’aigua la cara amb el bidó i se’m passa una estona. Arribo a Cardona i el control està situat a la part alta del poble i ens toca pujar al menys 1 km que es fa durillo i a més amb bastanta pluja.

Arribem al control de Cardona. Estem al km 460 i queden 90 kms fins al següent control. Jo m’haig de quedar a dormir i li dic al Xavi i a l’Iñaki que continuin, que ja aniré fent. Allà per fi si que em quedo dormit i estic 1 hora i mitja dormint de 8:00 a 9:30. Quan em desperto menjo alguna cosa i continuo la marxa sol. Falten 170 kms fins a Barcelona.

Començo a pujar fins al Santuari de Pinós, on hi ha rampes del 12%. Com que he dormit vaig una mica millor i vaig pujant a bon ritme. Això si, comença a ploure fort i bufa el vent en contra. Baixant el Santuari de Pinós s’ha d’anar poc a poc perquè fa molt vent i hi ha perill de tirar-te de la bici. Fins a Calaf passem per una zona desconeguda per mi amb molts repetxons. Tot això ho faig sol i amb pluja tota l’estona. De fet fins a Barcelona tota l’estona ja va ploure.

Arribo a Calaf i em toca pujar el Coll de les Malloles, que en condicions normals és molt suau però amb més de 500 kms a les cames, pluja i vent en contra es fa dur! Els canvis ja no funcionen gaire bé ja que la cadena ja no té oli. Baixant el coll em paro a intentar reparar els frens, ja que fan molt soroll. Allà m’agafen un grup de 3. Amb ells vaig fent fins a Igualada baixant entre la boira.

A Igualada paro un moment per menjar una barreta i els acompanyants del grup de 3 em deixen oli per la cadena. La parada només dura 2 o 3 minuts perquè plou i anem tirant direcció Capellades. En un dels repetxons faig un mal gest i em comença a fer mal el genoll. Afluixo el ritme i els deixo marxar. Pujo el coll de 5 kms que hi ha després de Capellades a poc a poc i arribo per fi al control de Sant Pere Sacarrera (km 550).

Allà està el meu amic Joan i l’Anna al càrrec del control i també mon pare. Parlem una estona i menjo de nou macarrons i continuo sol la marxa. Queden alguns repetxons i la pujada de Gelida i el Forat del Vent. Vaig fent a poc a poc ja que no em puc ni posar de peu en alguns trams perquè em fa mal el genoll esquerra.

A més a més em perdo per dins de Sant Cugat i només para de ploure una estona per la zona de Martorell. Igualment ja vaig mullat quasi del tot, fins i tot sota el “xubasquero”. Al final arribo a Cerdanyola del Vallès i començo a pujar el coll del Forat del Vent, que son 8 kms però es fan eterns i no em puc posar de peu. Un cop a dalt baixo 4 kms i ja estic al Velòdrom, on per fi arribo amb els ànims de l’Iñaki i la Jone i la Irati. En Xavi i l’Iñaki han arribat 1 hora i mitja abans que jo.

Al final he arribat a les 5 de la tarda del diumenge. He estat 35 hores en total per recòrrer els 650 kms que han sortit al final i els 9.000 metres de desnivell. Eren molts kms i eren molt durs. 9.000 metres de desnivell és com pujar 23 vegades al Coll de Santa Creu d’Olorda.

En general estic content perquè he pogut completar la BPB 2008. Aquesta vegada he fet 6 hores més però era un recorregut una mica més llarg, més dur i amb unes condicions meteorològiques molt dures. Alguns al llegir això pensareu que estem bojos però no us penseu que durant molts moments de la BPB no ho vaig pensar jo mateix. En aquestes proves tan dures sempre hi ha moments que penses que no ho tornaràs a fer però les ganes de superar el repte pot amb tot. Ara toca pensar amb algun altre repte i gràcies per llegir-vos tot aquest totxo!

MOCIÓ PER LA LLIBERTAT D’EN FRANKI DE TERRASSA

ELS FETS
Durant la Festa Major de Terrassa del 2002, en el marc de les activitats de l‘espai “Jove tu també pots...”, un grup d’unes trenta persones participaren en una cercavila per demanar que es retiressin les banderes espanyola i europea del balcó de l’Ajuntament. Després de varis intents de despenjar les banderes, hi va haver una càrrega policial per intentar impedir l’acte. Tot plegat va acabar amb set persones ferides sense que es produís cap identificació ni detenció. Arrel d’aquests fets, l’Ajuntament va demanar que s’obrís una investigació i mesos més tard dos joves terrassencs rebien unes citacions judicials.

El judici a Terrassa
El 8 de setembre de 2004 es va realitzar el judici en que s’acusava als dos joves terrassencs dels delictes d’ultratges a Espanya, atemptat a l’autoritat i desordres públics. Cal destacar que:

• En declaracions prèvies un agent va dir que li havien passat els noms dels joves en un paper.
• La policia no va reconèixer cap de les persones acusades.
• A les fotografies presentades no hi figuren els acusats.

El 22 de setembre de 2004, Enrique Rovira del Canto, titular del jutjat penal número 2 de Terrassa, va sentenciar a un dels joves a 2 anys i 3 mesos de presó i 8 mesos de pena multa. L’ altre a 1 any i 6 mesos de presó, i 7 mesos de pena multa.

El recurs a l’ Audiència Provincial de Barcelona
Davant d’aquesta sentència es va presentar un recurs d’apel·lació a l’Audiència Provincial demanant l’absolució d’ en Franki.

El dia 1 d’Abril del 2005 la Secció Segona de l’Audiència Provincial, integrada per Pedro Martín Garcia, Javier Arzúa Arrugaeta, José-Carlos Iglesias Martín i Maria José Magaldi Paternostro, va ratificar la sentència del jutge i ex-fiscal militar, Enrique Rovira
del Canto, que condemnava a presó al jove egarenc.

La petició d’ indult a l’ Estat Espanyol
Tot i que en un primer moment l’Ajuntament de Terrassa s’havia presentat com acusació particular, posteriorment la junta de portaveus del consistori (a excepció del representant del PP), va decidir formular la petició d’indult en favor d’en Franki. A finals del passat mes de maig, el jutge Rovira del Canto, coneixedor de que la petició d’indult ja estava tramitant-se, va decidir aturar l’ingrés a presó del jove terrassenc basant-se en què la condemna era inferior a 3 anys i es corria el risc d’empresonar algú que posteriorment podria ser indultat.

Per altra banda, setmanes més tard, l’Audiència Provincial de Barcelona va decidir acceptar revisar la seva resolució com a conseqüència de l’incident de nul·litat presentat per la defensa. Si decidissin declarar nul·la la seva resolució haurien de tornar a pronunciar-se, però si optessin per no anul·lar-la, la defensa tindria la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional per intentar aconseguir l’absolució.

Denegació de l’indult
El dimecres 22 de març del 2006, els advocats d’en Franki van saber que la petició d’indult havia estat denegada i el van citar al jutjat pels següents motius:

• Notificar la denegació de la petició d’indult per part del Ministeri de Justícia
• Comunicar que ha finalitzat la suspensió de l’execució de la sentència motivada per la petició de l’indult
• Confirmar que continua el procés per a executar la sentència de 2 anys i 7 mesos de presó
• Informar que disposava d’un termini de 7 dies per ingressar a presó

Així doncs, es va ratificar la sentència dictada pel jutge ex-militar Rovira del Canto. La defensa va presentar un recurs al Tribunal Constitucional que va aturar en aquell moment l’ingrés a presó d’en Franki.

El passat divendres 18 d’abril de 2008, els advocats d’en Francesc Argemí, reberen l’acta de desestimació del recurs presentat davant el Tribunal Constitucional espanyol en la que afirma “carece manifiestamente de contenido que justifique una decisión sobre el fondo por parte del tribunal constitucional”.

El passat dilluns 28 d’abril de 2008, Francesc Argemí, va ser detingut i empresonat sense avís als advocats i prescindint del tràmit de la citació prèvia. Actualment es troba empresonat al Centre Penintenciari de Can Brians 2.

En les últimes setmanes s’han realitzat nombroses mobilitzacions arreu dels Països Catalans, destacant la manifestació de Barcelona amb 2.000 persones malgrat la pluja i la concentració a la nostra vila, que mobilitzà 100 persones.

Per tot això, el grup municipal de la Candidatura d’Unitat Popular proposem al Ple l’adopció dels següents acords:

1- Demanar la immediata posada en llibertat d’en Francesc Argemí que actualment es troba sota privació de llibertat a la presó de Can Brians 2; entenent així que aquest ajuntament es suma al suport que des d’arreu dels Països Catalans s’està duent a terme, per evitar que accions repressives d’aquest tipus es tornin a repetir.
2- Instar al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya perquè estudiï d’immediat l’empresonament i es faci efectiva la revisió del cas del jove Francesc, i alhora, exigeixi la seva llibertat sense dilacions.
3- Instar a la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya, així com a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries perquè es manifestin en el mateix sentit.
4- Traslladar aquest acord al Departament d’Interior i a la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya; a la Direcció General d’Institucions Penintenciàries i al Ministerio de Justícia de l’estat espanyol.

Candidatura d’Unitat Popular de Molins de Rei
A Molins de Rei, a 14 de maig de 2008

PREC DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP) SOBRE EL VIATGE DE L’ALCALDE IVAN ARCAS A SINGAPUR

Des del grup municipal de la CUP ens vàrem enterar a través de la revista el Llaç que l’alcalde de Molins de Rei havia participat en unes Jornades d’Estudi del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona que es van realitzar a Singapur entre els dies 27 gener i 31 de gener de 2008.

Aquest viatge, segons ens ha confirmat el mateix alcalde, ha estat pagat amb diners de l’Ajuntament de Molins de Rei. Habitualment quan l’alcalde està de viatge es notifica a través de la intranet municipal la delegació d’alcaldia. A finals de l’any 2007 així es va fer encara que no es va notificar el motiu, encara que després ens vàrem enterar a través del registre que l’alcalde havia viatjat a Paris per participar en un Congrés de Participació Ciutadana. Per setmana santa també es va notificar la delegació d’alcaldia. En el cas del viatge a Singapur això no es va ni notificar. Aquest fet ens fa pensar que s’ha volgut ocultar la informació.

Per tot això des del grup municipal de la CUP volem realitzar els següents precs:

1-Que es notifiqui a partir d’ara a tots els grups municipals tots els viatges que realitzin els membres de l’equip de govern representant al municipi i que siguin pagats amb diners públics. En definitiva es tracta d’actuar amb transparència.

Quant al prec número 1, voldria comentar que tots els viatges que fan els membres de l’equip de govern en qualitat de tals són públics.

2-Que se’ns passi una còpia de totes les factures relacionades amb aquest viatge que hagi pagat l’Ajuntament de Molins de Rei.

Pel que fa al prec número 2, se’ls farà arribar una còpia de les factures relacionades amb aquest viatge, que corresponen als desplaçaments i allotjament.

3-Que se’ns expliqui en què consistien aquestes Jornades d’Estudi i quins temes es van tractar.

I finalment, quant al prec número 3, cal comentar que el Sr. Ivan Arcas i Blanch actua com a membre del Consell Territorial d’Alcaldes del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, juntament amb tota la resta d’alcaldes del cinturó metropolità.

Aquest organisme organitza cada any un viatge d’estudis. Aquestes sortides són reunions de treball que es duen a terme amb els alcaldes metropolitans i els membres de la Comissió Delegada: representants d’universitats, de la Generalitat de Catalunya, i dels sindicats majoritaris; el seu objecte és posar a debat temes d’actualitat i interès per la gestió municipal. En aquesta ocasió es tractava de reflexionar sobre les transformacions socials i les seves implicacions sobre l’espai públic, tot posant l’accent en la governabilitat, l’espai públic i les polítiques locals que hi incideixen. El seminari es titulava “Governar els nous espais: entre el fet local i el global”. Les sessions de treball van tractar els següents temes:

• Habitatge públic
• Sistemes de neteja de la ciutat i tractament de residus
• Aigua: sistema de canalitzacions i racionalització del consum
• Sistema de transport públic: metro, autobús, regulació del trànsit i peatge urbà
• Sistema educatiu: escola primària, educació secundària, universitat i formació professional (polítiques proactives d’atracció de talent i formació com a element de cohesió social)
• Planificació estratègica
• Estratègies econòmiques de futur: els clústers (quins, per què i com els potencien)

La raó per la qual aquesta trobada es va fer a Singaput és perquè el Pla Estratègic ha desenvolupat una línia de cooperació amb la Casa Àsia, i perquè aquesta ciutat té una gran experiència en temes de planejament estratègic, que desenvolupa a través de l’anomenat Concept Plan i de l’Urban Redevelopment Authority (URA). Es tracta d’una ciutat de magnituts similars a les de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i, entre d’altres coses, ha posat en funcionament uns avançats sistemes de transport públic i de reutilització d’aigües , ha fet una aportació clara per la formació i per la integració dels immigrants, i té una llarga tradició de planificació estratègica, de la qual es deriva actualment la potenciació de clústers al voltant de la biotecnologia, l’electrònica i el turisme, similar als que es planifica actualment en l’àmbit metropolità.

Molins de Rei, a 30 d’abril de 2008

NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA . LA JUNTA I EL COMITÈ INFORMA:

Ahir dia 29 d’abril els membres negociadors, part sindical i direcció, seguint amb el calendari negociat estàvem convocats a les 10 hores.

Aquesta reunió ens ha estat desconvocada unilateralment, sense motivació, a les 11 hores.

En la última reunió mantinguda el 17 d’abril no hi va haver cap tipus d’acord pel que fa al capítol retributiu, malgrat les propostes i arguments que la part sindical va posar sobre la taula en les quatre hores de discussió .

En la primera sessió varem arribar al compromís, pres conjuntament, de signar un Conveni/Acord abans de les vacances d’estiu .

Amb la dinàmica de treball que es porta a terme serà difícil d’assolir l’objectiu acordat.

La part sindical es reafirma en el compromís d’arribar a aquest objectiu i per tant farem tot el possible per forçar les negociacions per tal de tancar un acord a finals de juny d’ enguany.

Després de 4 reunions de negociació(2 mesos):

- hem marcat la metodologia de treball
- un calendari de reunions, que no es compleix
- hem lliurat la nostra plataforma aprovada en assemblea el dia 1 de febrer
- hem començat la negociació, a proposta nostra, pel capítol retributiu. En aquest tema portem dos reunions, més la d’avui anul·lada.

Tots plegats hem assumit la responsabilitat de treure aquest compromís, però dubtem que la direcció hagi assumit el mateix nivell de responsabilitat.

Per què ho diem?:

1 - des que es van iniciar les negociacions no hi ha hagut cap sessió que la direcció hagi arribat a l’hora pactada.
2 - en la reunió del dia 3 d’abril després d’un període de deliberació demanat per la part sindical s’havia de reiniciar la sessió .

Després d’una hora d’espera, es va donar per finalitzada, ja que la direcció no es va presentar . En la següent reunió del dia 17 d’abril se’ns diu que va no es varen reincorporar degut a “un malentès”.

Hi ha voluntat de negociar? o “de marejar la perdiu”?

Junta de Personal i Comitè d’ Empresa
Comunicació als treballadors
30 d’abril de 2008