Tot comença el dissabte 24 de maig a les 06:30 del matí des del Velòdrom d’Horta a Barcelona. Som uns 140 ciclistes a la sortida disposats a fer 615 kms. De moment no plou. La grupeta dels que la volíem fer sense parar a dormir som l’Iñaki d’Orio, el Xavi Òdena i jo. En Lluís Tirapu, en Jordi de Torà i en Ruben Carro volen parar a dormir. Al principi però intentarem anar junts.Donant la volta per les afores del velòdrom punxo amb un vidre. No hem fet ni mig km i ja he punxat! Per sort, l’Iñaki, el Xavi i en Lluís m’esperen. Els primers kms anem els últims però no hi ha problema ja que això tampoc ens ho prenem com una cursa.
Fins a Sant Llorenç Savall anem passant alguns grupets i tot son “repetxons” ja que no hi ha quasi res pla. Un cop comencem a pujar el Coll de Lligabosses ens cau la primera tempesta. Això devien ser les 8 del matí i ja estem xops.
Després anem fent per terreny trenca cames per Monistrol de Calders, Calders, Artés, Avinyó... i ja comencem a pujar cap a Prats de Lluçanès, on hi ha el primer control. Allà ja no plou i trobem allà molta gent. Mengem bastant perquè portàvem quasi 100 kms des de la sortida. A partir d’aquí ja separem la grupeta i anem en Xavi, l’Iñaki i jo.
Acabem de pujar fins al Collet de Sant Agustí i allà baixem cap a Montesquiu i Sant Quirze de Besora. Aquí tindrem el tram més pla de tota la Ciclomarató fins a Camprodon, passant primer per Ripoll, però no us penseu que és massa pla perquè vas pujant poc a poc. A mesura que anem cap a Camprodon veiem com per darrera (Zona de Berga) es veuen núvols molt negres. En canvi, en direcció est el cel es veu molt clar.
Comencem a pujar el Coll d’Ares (1513 mts) que serà el punt més alt de la Ciclomarató. És un port bastant llarg, més de 15 kms, però com que al mig tenim el 2n control es fa millor. El control està a Molló i allà parem a menjar l’amanida de pasta i alguna cosa més. Just llavors comença a ploure. Una nova tempesta. Malgrat tot continuem pujant els 10 kms que queden de port. Abans d’arribar a dalt para de ploure i surt el sol, que ja ens acompanyarà fins que es faci de nit.
La baixada del Coll d’Ares cap a Prats de Molló és molt maca pel paisatge i també és molt llarga ja que la baixada continua fins als Banys d’Arles (Amelie les Bains segons els francesos). Allà hi ha el 3r control. Allà caguem els 3, cosa que sempre va bé per treure pes...jejeje.
A partir d’aquí ja ens podem treure els “manguitos” i les “perneres” i anem de curt perquè fa calor. A partir d’aquí tenim més de 20 kms de pujada fins a la Costoja. És una zona molt maca. Poc després tornem a creuar la frontera fictícia entre “Espanya” i França i anem baixant cap a Maçanet de Cabrenys, on hi ha el 4t control i mengem un pollastre amb arròs, que acaba entrant perquè cal menjar però que estava una mica sec...
A partir d’aquí farem també el mateix recorregut que en 2006 però aquesta vegada encara és de dia i podré veure per on passàvem. Ens fan baixar cap a Darnius i anem direcció el Pantà de Boadella per una zona amb un portet i tot ple de repetxons. De pla practicament no hi ha. No recordo gaire els noms dels pobles però arribem quasi a Figueres i allà girem en direcció Banyoles. En aquesta zona continuem passant gent. S’apunta amb nosaltres un de Terrassa que ha hagut de treure els frens del darrera perquè ha trencat un radi de la roda.
Arribem a Banyoles, 5è control i km 310. Ja hem fet la meitat!!! Això psicològicament és important però sempre la segona meitat és la pitjor. Mentre mengem macarrons a la bolonyesa se’ns fa de nit. També aprofitem per dutxar-nos amb aigua calenta i canviar-nos de roba. Ja es veia a venir la pluja i el fred!
De Banyoles a Olot (com molts altres trams) es pot anar per una carretera més o menys plana o per una amb bastanta pujada. L’Organització com sempre ens obsequia amb la que té pujada...jejeje. Doncs al sortir del pavelló de Banyoles donem la volta al llac i comencem a pujar cap a Santa Pau de nit. Al principi de la pujada en Xavi i l’Iñaki marquen el ritme i tinc una petita crisi i vaig una mica forçat. Amb els kms de pujada se’m passa i acabem atrapant a dalt a un grup de 13. Fa impressió veure 16 ciclistes de nit pujant per allà i la gent del poble de Santa Pau alucina!
Baixem a Olot i arribem al pavelló d’esports. Mengem macarrons a la bolonyesa, que ha estat el millor menjar de la prova!. També aprofitem per dutxar-nos amb aigua calenta i canviar-nos de roba. Ja es veia a venir la pluja i el fred! Ara farem el Coll de Capsacosta, que també es fa molt llarg quan portes 350 kms a les cames.
Són uns 15 kms de terreny ascendent i ja es veuen entre la foscor de la nit els llampecs per la zona cap a on anem. Continuem els 3 junts, amb els quals he compartit una bona experiència malgrat les penúries que hem passat. Ja ens coneixiem els 3 però en aquestes proves tens moltes hores per parlar de qualsevol tema. També hi ha moments de crisi que vas callat però sempre es superen.
Del coll de Capsacosta a Ripoll era terreny pla però em comença a entrar la son i decidim l’Iñaki i jo parar a dormir durant 10 minuts al control de Ripoll. Quan intento dormir sobre un dels matalassos llavors no tinc son i no consegueixo dormir. Coses que no s’entenen però sempre m’ha costat agafar el son. Mengem una mica i ens posem el “xubasquero” ja que comença a ploure. Estem al km 380 i son les 4 del matí. Fins al proper kms hi ha més de 80 kms i comença la pluja.
De Ripoll anem a Berga pel Coll de les Lloses i moltissims repetxons. Aquest tram es fa força dur ja que no para de ploure i les baixades de nit son encara més perilloses. Aquí em torna a entrar ganes de dormir. De cames encara vaig bastant bé però em noto cansat a nivell general i amb son. Arribem per fi a Berga a les 6 del matí. Allà encara falten més de 30 kms pel següent control i decidim parar a dormir en una zona de gespa que hi ha al costat d’una rotonda a l’entrada de Berga. Em torna a passar el mateix que l’altre vegada i en aquests 15 minuts no puc dormir. Qui ens veiés deuria alucinar al veure tres ciclistes dormint allà...
Tornem a emprendre la marxa en direcció a Cardona i comença a ploure de nou de forma feble però continuada. Primer hi ha trams de pujada però l’últim tram fins a Cardona és de baixada. Jo hem despenjo una mica perquè m’està entrant son de nou i és perillós. M’haig de mullar d’aigua la cara amb el bidó i se’m passa una estona. Arribo a Cardona i el control està situat a la part alta del poble i ens toca pujar al menys 1 km que es fa durillo i a més amb bastanta pluja.
Arribem al control de Cardona. Estem al km 460 i queden 90 kms fins al següent control. Jo m’haig de quedar a dormir i li dic al Xavi i a l’Iñaki que continuin, que ja aniré fent. Allà per fi si que em quedo dormit i estic 1 hora i mitja dormint de 8:00 a 9:30. Quan em desperto menjo alguna cosa i continuo la marxa sol. Falten 170 kms fins a Barcelona.
Començo a pujar fins al Santuari de Pinós, on hi ha rampes del 12%. Com que he dormit vaig una mica millor i vaig pujant a bon ritme. Això si, comença a ploure fort i bufa el vent en contra. Baixant el Santuari de Pinós s’ha d’anar poc a poc perquè fa molt vent i hi ha perill de tirar-te de la bici. Fins a Calaf passem per una zona desconeguda per mi amb molts repetxons. Tot això ho faig sol i amb pluja tota l’estona. De fet fins a Barcelona tota l’estona ja va ploure.
Arribo a Calaf i em toca pujar el Coll de les Malloles, que en condicions normals és molt suau però amb més de 500 kms a les cames, pluja i vent en contra es fa dur! Els canvis ja no funcionen gaire bé ja que la cadena ja no té oli. Baixant el coll em paro a intentar reparar els frens, ja que fan molt soroll. Allà m’agafen un grup de 3. Amb ells vaig fent fins a Igualada baixant entre la boira.
A Igualada paro un moment per menjar una barreta i els acompanyants del grup de 3 em deixen oli per la cadena. La parada només dura 2 o 3 minuts perquè plou i anem tirant direcció Capellades. En un dels repetxons faig un mal gest i em comença a fer mal el genoll. Afluixo el ritme i els deixo marxar. Pujo el coll de 5 kms que hi ha després de Capellades a poc a poc i arribo per fi al control de Sant Pere Sacarrera (km 550).
Allà està el meu amic Joan i l’Anna al càrrec del control i també mon pare. Parlem una estona i menjo de nou macarrons i continuo sol la marxa. Queden alguns repetxons i la pujada de Gelida i el Forat del Vent. Vaig fent a poc a poc ja que no em puc ni posar de peu en alguns trams perquè em fa mal el genoll esquerra.
A més a més em perdo per dins de Sant Cugat i només para de ploure una estona per la zona de Martorell. Igualment ja vaig mullat quasi del tot, fins i tot sota el “xubasquero”. Al final arribo a Cerdanyola del Vallès i començo a pujar el coll del Forat del Vent, que son 8 kms però es fan eterns i no em puc posar de peu. Un cop a dalt baixo 4 kms i ja estic al Velòdrom, on per fi arribo amb els ànims de l’Iñaki i la Jone i la Irati. En Xavi i l’Iñaki han arribat 1 hora i mitja abans que jo.
Al final he arribat a les 5 de la tarda del diumenge. He estat 35 hores en total per recòrrer els 650 kms que han sortit al final i els 9.000 metres de desnivell. Eren molts kms i eren molt durs. 9.000 metres de desnivell és com pujar 23 vegades al Coll de Santa Creu d’Olorda.
En general estic content perquè he pogut completar la BPB 2008. Aquesta vegada he fet 6 hores més però era un recorregut una mica més llarg, més dur i amb unes condicions meteorològiques molt dures. Alguns al llegir això pensareu que estem bojos però no us penseu que durant molts moments de la BPB no ho vaig pensar jo mateix. En aquestes proves tan dures sempre hi ha moments que penses que no ho tornaràs a fer però les ganes de superar el repte pot amb tot. Ara toca pensar amb algun altre repte i gràcies per llegir-vos tot aquest totxo!
